Irene: Bon dia Ari, i benvinguda de nou a casa! Com estàs?
Ari: Bon dia! Molt bé! Molt contenta d’estar de nou a casa amb la família i amics!
I: Què tal ha anat pels Estats Units tots aquests mesos?
A: Doncs ha estat una experiència inoblidable. Plena d’emocions, alegries,
patiment,... Realment ha estat un any en el que he pogut aprendre moltes coses
tant del bàsquet, com de les persones i la cultura americana.
I: Vas marxar perquè...
A: Des que porto jugant a bàsquet (vaig començar als 8 anys a l’equip mixte de
l’escola) sempre he tingut el somni d’algun dia poder anar a jugar a bàsquet al
Estats Units. Em va sortir aquesta oportunitat i no vaig dubtar en agafar-la.
Aquestes coses no acostumen a passar dos cops!
I: Mare meva! Això sí que és una aventura! Com vas aconseguir que un equip
d’una universitat et fitxés?
A: Em vaig posar en contacte amb una agència que et fan de representants i
mitjançant un vídeo i omplint una fitxa l’envien a diferents universitats. A partir
d’aquí, ja és cosa dels entrenadors americans que et vulguin o no!
I: Aleshores... allà només et dedicaves a jugar a bàsquet?
A: No, i ara! Per poder jugar a la lliga universitària, has d’estudiar i fer un mínim de
crèdits (12). A sobre, no es pot suspendre aquest mínim per tal de jugar durant el
segon semestre. És, en certa manera, un incentiu per poder jugar. No tot es
resumeix en bàsquet, has de tenir cura dels estudis.
I: Ahhh! Però imagino que havies de dedicar-hi moltíssimes hores a
entrenar...
A: I tant!! Durant la pretemporada que van ser unes 6 setmanes, entrenàvem cada
dia de dilluns a dissabte. Cada matí, a les 6 començàvem els entrenaments i, un cop
acabats, anàvem a classe. La meva sorpresa va ser que aquest entrenaments no
eren pas de bàsquet, sinó que eren exclusivament per treballar el físic (córrer per
muntanyes, pistes d’atletisme, anar al gimnàs a fer peses...). I depenent del dia,
entre classe i classe també teníem permès fer 1 hora d’entrenament de bàsquet on
perfeccionàvem la tècnica individual. Passada la pretemporada, i un cop
començada la temporada, s’entrenava cada dia de dilluns a diumenge un mínim de
2 hores i divendres i dissabte eren els dies que teníem partit.
I: Uau! Imagino que la teva vida allà ha estat molt intensa amb tant bàsquet i
la universitat!
A: La veritat és que era molt rutinària: classe, dinar, entrenaments, estudiar, sopar
i dormir. La sort que vaig tenir és que vaig estar vivint amb una família on va ser
clau per anar aguantant aquell ritme tan estressant. De tant en tant, quedàvem
amb les de l’equip per fer algun dinar o sopar, però amb la falta de temps era
bastant complicat!
I: Per com ho expliques, sembla com que una noia de tant sols 23 anys ha fet
el seu gran somni realitat!
A: La veritat és que sí! Vull agrair aquesta aventura als meus pares i també al seguit
d’entrenadors i jugadores amb qui he compartit un munt d’anècdotes durant la
meva etapa basquetbolística a l’escola ja que han estat 12 anys (es diu aviat) jugant
per a Casp. És fonamental tenir una bona base (no només de bàsquet), saber què
pots fer cada dia per millorar, per aportar al teu equip, als teus amics, als teus
familiars, quin repte et proposes a la vida, quin és el camí per aconseguir-lo, a qui
has de demanar ajuda, quan has de donar les gràcies, quan has de demanar perdó...
Personalment trobo que la pràctica esportiva és fonamental per a qualsevol jove
(en realitat, per a qualsevol persona) ja que permet que t’alliberis de l’estrés causat
pels estudis (o feina). A més, si és un esport col·lectiu, saps que sempre tindràs un
suport al costat que pel simple fet de compartir la mateixa passió que tu, ja
t’escolta, et comprèn, t’ajuda...
I: Estic totalment d’acord amb tu, Ari! Tornaries a repetir l’experiència? La
recomanes?
A: Personalment, aquest any en el que he viscut fora de casa, m’ha fet veure més
enllà... He après a apreciar petites coses que abans no li donava importància o no
sabia que hi eren. Sens dubte, recomanaria l’experiència a totes aquelles persones
que tinguin l’oportunitat de viure-la; però només si estan disposats a donar el
màxim d’ells mateixos i inclús una mica més, perquè marxar als Estats Units a
jugar a bàsquet suposa un sacrifici, un coratge i una entrega incommensurable.
Però realment, un cop estàs allà tot és tan surrealista... només posaré l’exemple
que allà, tenia el material, els desplaçaments, els viatges i tot pagat. Aquí, a no ser
que juguis professionalment, no veus aquesta devoció pels jugadors i jugadores.
I: Realment, és un luxe poder comptar amb una antiga alumna de Casp que ha
lluitat tant per aconseguir el que volia a la vida.
A: Després de l’aventura a “l’altra banda del xarco”, estic convençuda que qualsevol
persona que es proposi un repte a la seva vida, amb constància, disciplina i
exigència, el pot aconseguir. Si penso en qui he après aquests valors, segurament et
diré que els vaig assumir a l’escola de ben petita no només assistint a classe, sinó
que també fent voluntariat com a l’Escola d’Estiu; a casa; i amb l’equip de bàsquet.
Aquests tres elements han fet que ara mateix em prengui la vida amb aquesta
filosofia d’esforç, humilitat i generositat.
I: I ara què et queda per lluitar?
A: Ara entro en el món laboral: un nou repte a la meva vida! En quant al bàsquet,
ara estic jugant a un altre equip on estem a la màxima categoria catalana, Copa
Catalunya, on espero assolir tots els objectius proposats per a la nova temporada!
I: Sona molt bé! Desitjo que tinguis molts èxits personals i professionals perquè te’ls mereixes tots!
A: Moltes gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada