Pertanyo a la primera generació de noies que van entrar a fer primer de BUP l’any 1978. Per tant, la meva estada a Casp va ser tota una experiència. A més vam ser la generació del centenari de l’escola, doncs vam acabar els nostres estudis l’any 1982.

El primer que recordo de la meva entrada a Casp és el Saló vermell (ara la Sala Torelló), on en Cesc Peris S.I. ens va fer una xerrada dirigides a totes les noies que havíem superat la prova d’accés. En total érem 30 alumnes, noies que ens van repartir en quatre classes diferents. Érem set o vuit noies en classes de 35 alumnes i, per tant, estàvem en clara minoria. Ara bé, ben aviat ens vam fer notar.

Segurament no ho havien previst o potser no hi va haver ningú que pensés amb ulls de dona, però la nostra primera sorpresa va ser que a Casp no hi havia vestuaris per a noies. La gimnàstica la fèiem per separat i les noies anàvem dos dies per setmana, fora d’horari escolar, a l’escola del Sagrat Cor, molt a prop de plaça Tetuan a fer gimnàstica rítmica amb la Bibi, la nova professora de gimnàstica de l’escola.

Per mi va ser una de les coses mes estranyes que vaig viure. Jo era de les poques noies que venia d’una escola mixta, i passar, de sobte, a fer gimnàstica només amb noies, em va sorprendre molt. A més, tot s’ha de dir, no era el meu fort.

A l’hora del pati, les primeres setmanes eren un poema. La nostra irrupció no passava gens desapercebuda. Només érem 30 noies a primer de BUP entre uns 400 nois. Ni a segon ni a tercer de BUP hi havia noies. Només a COU, però ens quedaven lluny, ja que entraven per una altra porta, la de l’antic edifici del carrer Roger de Llúria. Les galeries del primer pis s’omplien dels nois de segon i tercer de BUP que, és clar, miraven les noves adquisicions.

Al principi, gairebé no teníem contacte amb els nois més grans, però quan ja feia alguns mesos que estàvem a l’escola vam anar d’excursió a Empúries, i els de lletres de tercer van coincidir amb nosaltres a l’autocar. Allò ho recordo com el principi de la revolució!

Vàrem començar a freqüentar llocs desconeguts per nosaltres fins aleshores, com el King, el Bobby’s. Encara recordo amagar-me a sota la taula del King perquè l’Alfons Banda no ens veies allà! Varen començar a sorgir parelletes i situacions que l’escola no havia tingut fins aleshores.

Si ara giro la vista enrere, em veig pujant aquelles grans escales que no s’acabaven mai i que aquell primer dia em van donar la benvinguda. Els anys a Casp han estat uns dels millors de la meva vida, va ser una experiència vital impressionant. Tinc dos fills que també han estudiat a Casp, però com ha canviat! Tot i així i malgrat la distància de més de 30 anys que ens separen com a antics alumnes, hem tingut tot professors comuns.

Sento un orgull especial de ser part d’aquella generació, perquè d’alguna manera vàrem obrir les portes a la pròpia escola per pensar i posar en marxa noves experiències. També vull pensar que l’entrada d’aquell grup de noies vàrem ajudar, en part, a fer un canvi pedagògic per convertir l’escola en el que ara és.

En realitat jo només puc donar gràcies als meus pares que van decidir apostar-hi i a l’escola Casp per tot el que m’ha donat. Encara fem trobades de classe després de 40 anys!

Fins sempre!